El lladre i l ociós Shuma Shoana

El lladre i l’ ociós. Shuma Shoana

Et faré cinc cèntims del compte del lladre i  del ociós. Hi ha un ociós que esta fent pícnic amb unes butaques i una tauleta a la platja prenent un caldo del seu termo i desfruitant del sol i del paisatge; amb això arriben un parell de lladres i li diuen que es quedaran amb tot el material perquè els hi agrada molt. Ell els hi diu: tot plegat he pagat per això uns 100 euros, vosaltres si en voleu treure algun calé de  venda de segona ma, difícilment n’aconseguireu quinze a repartir. Jo continuaré fent l’ ociós i gaudint de l’ espai tot i que sigui assegut al terra, vosaltres per aquesta xifra més aviat ridícula  sabreu tota la vida que sou uns lladres. Val la pena carregar amb un significant com aquest per tant poca cosa? Els que van de lladres es queden pensatius i li diuen: doncs dóna’ns els 15 euros y quedem en pau. La víctima en curs de negociació els mira amb mirada mes aviat compassiva i els hi diu: no els tinc els quinze euros, ni tan sol un. No us puc ajudar, però si els tingués creus que hauria de pagar-los per una cosa que ja la vaig compra en el seu moment i es meva.

-això és un mercat lliure aquí o pagues o et confisquem les coses. –li diuen amb tota la barra-

-Però normalment quan pagues es a canvi de quelcom, d’ alguna altra cosa. Vosaltres no doneu res.

-I et sembla poc que no et fem una cara nova o salvis el coll.

-Home, ben mirat es un preu just, per no anar a la UVI, I que son 15euros?. Al capdavall, res, calderilla- diu l’ home parlant ja estant tot sol- Però segueixo sense tenir-los. No us puc fer servir. Endueu-vos-ho tot: la cadira, el para-sol, la carmanyola, els coberts, voleu el meu banyador també? Ah, el llibre, no, deixeu-me’l. No us pagaran res per això i vosaltres no feu cara de ser massa espavilats com per llegar-lo.

.A sobre insultant-nos! T’interposarem una demanda per desqualificar-nos, ei que en lo nostre som els millors.

-No, una demanda no, endueu-vos-ho tot, però res d’ anar a cal jutge, que allà us donarien la raó i a mi m’ engarjolarien.

-I es clar, home, aquest món esta molt mal fet.

-Ni que hi digueu.

Els pispes s’ ho enduen tot enfotent-se del pobre desgraciat que amb tota la seva labia no els ha convençut de no fer-ho. Li han deixat el banyador, però no les plateres i al llibre, perquè el nano no s’ avorreixi el resta de la tarda. Efectivament continuarà llegint i acabarà el capítol. Després, al capvespre se n’ entornarà a peu fins a casa seva que no queda gaire lluny, Els veïns els veuran i  diran que li falta un cargol el cap- Algú el denunciarà per exhibcionsita i a curt termini li fotran una multa de més de cent euros per anar pel carrer sense com ho reclama el reglament ciutadà. Com que es un home digne es negarà a pagar la multa i l’engarjolaran a tants euros “pagats” per dia. A la garjola es toparà amb els seus dos atracadors que li explicaran al final de la historia el dia que el van pelar.

-Vam anar al mercat d’ ocasió i  només ens van donar 10euros per tot plegat perquè coneixen la nostra mancança del més mínim. Ens vam barallar i la cosa va acabar amb sang. A un el vam esbudellar i a un altre li vam trencar les cames. Son aquí en espera de judici.

-¿i les coses que em veu fotre?

-els hi vam regalar a una paia que anava amb unes critarues i tenia pinta de `pobre, en el fons soms un sentimentals.

-bons nois! –els hi diu el desgraciat- al menys van acabar en mans que els necessitaven.

-I tu que? Has canviat de vida?

-això sembla, potser el lloc mes segur d’ una societat estúpida i carcel.laria sense llibertat ni gent que pensi i tingui lògica, sigui la garjola. Aquí no em podeu robar res perquè res tinc. Per mi m’ hi quedaria tota la vida, sempre que em deixessin llegar. No tinc necessitat del mon exterior, amb una mica de sol al pati en tinc prou.

-Òndia nano, et podies fer passar per un de nosaltres i assumir la condemna. No et faltaria mai de res, t enviaria tots els llibres que et calguessin i un pastis cada diumenge de rams.

-si ho dius en serio, tracte fet!

Es així com el desgraciat va  fer intercanvi de cel.la el dia que els hi tocava el judici als seus dos pispes. Com que anava acompanyat de l’ altre ningú va sospitar res. Es van canviar les jaquetes respectives i el desgraciat va assajar la ganyota de mala llet de l’ altre.

En el judici ningú va posar en dubta l’ autenticitat d’ identitat. Per aquell dia el ferit esbudellat ja portava temps enterrat en camp sant. Li van caure vint anys i 1 dia, al seu company que es va excloure de totes les culpes., només 3.

El desgraciat era feliç: 20 anys pel davant sense tenir que pensar en res. No pagaria impostos, ni s’ hauria de capficar perquè menjar cada dia. L’ autèntic assassí va sortir al carrer al cap de 5 dies comptats. La seva història era tan increïble que ningú el va creure.

El fals assassí es va llegir tota la biblioteca del penal i tot el que podia aconseguir. Evidentment el altre al que li feia el favor ni li va enviar cap pastis, ni cap llibre ni un trist palosanto. El cas es que l’ un va viure la vida de l’ altre o mes ben dit li va complir la sentencia, com aquells de casa pobre que anar a la guerra en lloc dels fills de la casa rica per un trist sou. En el cas que ens ocupa no hi havia cap mena de contraprestació.  Vet aquí que uns 20 anys després (en un país en que les condemnes es complien totes fins el darrer dia) a l’ assassí de veritat, un cap important de la màfia local, amb una bona carrera fet i un alt nivell econòmic,  li van venir atacs de consciencia i va esbrinar quan sortiria de la presó el seu benefactor. Va enviar un cotxàs i un xofer  i un home de confiança perquè el recollissin. Aquell moment l’ home llegit no tenia cap ganes de tornar al món exterior i totes les seves demandes de continuar empresonant van ser desestimades. Algunes cites amb psicòlegs el van confirmar com un paio mentalment sà però amb una estranya fantasia segons la qual s’ havia fet passar per un altre per cumplir.li la condemna a canvi de la seva tranquil·litat. el van avaluar com paio pacífic que no donava el perfil de cap mena de perfil de criminal, mes aviat d’ home saberut i malaguanyat.

El cas es que el van fotre al carrer amb el que portava posat perquè ell quan va anar allà no va portar res amb ell i quan va sortir tampoc se’ n va endur res llevat de la memorització de milers de llibres al seu cap.

Es va deixar du fins una mansió a tot luxe d’ aquell carallot que es va dedicar a delinquir sistemàticament i a ensorrar a no poques famílies a canvi de viure la seva vida a tot tren i amb tots els luxes. El mafiós el va saludar efusivament a l’ hora d’ entrar a la cas. L’ home llegit es va deixar abraçar però ni tan sols va efectuar cap gest de cara.

-et trobo exactament igual que quan ens vam trobar a la presó.

-Jo no me’n recordo de tu. Ens coneixem?

-Home, sí, tu t has menjat el meu marró tots aquets anys, es que no t’ en recordes?

-Òndia, com has canviat xato. Abans erets prim i tenies el braços com un colador. Ara sembles el rei del mambo.

-Ho soc, jo sóc col·lega. Les coses m’han anat força bé. Després de tenir l’ experiència amb tu vaig canviar de vida. Vaig deixar de robar a pobres desgraciats com tu per malvendre els seus objectes a la dècima part del que costaven, i em vaig dedicar als grans negocis?

-quins?

-compra venda d’ or i agent bancari per lliure. Tot legal, eh!. He portat a la ruïna a una pila de famílies desnonades i al principi fins comptava els suïcidis que directament que provocava. Però tant se me n’enfotia. Un paio com jo que no té ànima no te por de cap tribunal celestial., m’ entens, oi? Sé que m’ odia una quanta fent i haig d’ anar pel món amb uns quants guardaespatlles com aquests que no em deixen mai sol, ni quan dormo, però en el fons soc un tiu feliç que no li falta de res,

-De res?

-Sí, de res, que ets sord o què? Ho poses en dubta?

-No sóc qui per dir el que et falta, si ho pot saber algú ets tu, Bé, i diga’m que vols de mi? Potser que et compleixi un altra condemna?

-res d’ això, veuràs la consciència m’ ha vingut fent la guitza darrerament. ¡Un homes sense escrúpols com jo! darrerament, potser perquè soc gran i ja he tingut algun que altre avis corporal per la mala vida que vaig portar, he estat pensant d’ explicar la nostra veritat al món.

-quina?

-Home, això de que tu et vas fer passar per mi i que mai se n’ha enterat l’ administració. Colla de brètols!

-Això només ha estat un canvi de representació. Ells han fet de públic nostra i al públic sempre se l’ enganya. Per mi, la veritat no es dir-li al Estat que es una colla d’ inútils, bé que ho saben sinó que tu per la teva banda has viscut la vida que volies i jo per la meva banda també. Es com si haguéssim anar a comprar als nostres papers respectius a un quiosc de desitjos en lloc de passar per la tómbola de la vida en la que et toca el que et toca.

-Em deixes bocabadat nano, i no tens cap recança per empassar-te en el meu lloc una condemna tan llarga.?

-Gens. Quan vosaltres hem veu venir a prendre les coses reconec que em vaig emprenyar força, però encara em vaig emprenyar més amb el comportament de les autoritats. Em vaig negar a pagar per una sanció injusta rere la qual hi havia tot un sistema injust. Trobar-vos a la trena em va donar l’ oportunitat de la meva vida: dedicar-me a llegar que es el meu gran plaer i no tenir que pencar per viure.

-Però la presó es un lloc perillós!

-res d’ això tots aquests anys he explicat als meus col·legues narracions i relats que han preferit a mirar els programes tontos de la televisió, quan algú ha tingut necessitat d’ escriure una carta o de donar una talla intel·lectual més alta de la que venia ha recorregut a mi. Tots els clans enfrontats se’ m rifaven, però jo sempre he estat només amb mi, mentre els altres feien negocis o es barallaven.

-Ets un heroi. Et faré un monument de metall noble al `pati.

-Per què? Per que s¡ hi caguin els ocells?

-Vull que la nostra història sigui coneguda. Ens hi posarem demà mateix. Escriurem les nostres vides paral·leles. Es a dir jo parlaré en veu alta i tu li donaràs forma escrita. Entesos!

-bé, sembla que lo teu es manar. La idea em fa patxoca tot i que no l’ havia pensada però d’ acord no tinc res millor que fer i viure en aquest mon en fa fàstic. On viuré?

-aquo, amb mi, aquesta casa, però no ens veurem, nomes les hores que concretem per escriure. Tens tot un pavelló per tu sol i gent al teu servei que et prepararà el tiberi i  se n’ocuparà de la neteja de casa. ¿Dones? També tindràs dones per mamer-te-la i el que designis.

-Soc cèlibe des de fa molt., no se si trobarà el camí  on ficar-m’hi pel gaudi amb una dona.

-quant mes coses dius més irreal en sembles. Que coi vol dir ficar-te? Voldràs dir, ficar-la.

.Jo sé perfectament el que em dic. Si no et perds els significat de cada una de les meves paraules anirem bé.

-Havia oblidat que ets un home instruït. Si sabessis la de vegades que m’ he trencat la closca per entendre el teu oferiment de l’ intercanvi. Al principi vaig creure que no hi tocaves, que erets un imbecil rotund. Però segons el que m’ anava informant de tu el meu antic col·lega semblava que te’ n portaves una de ben bona entre mans. Potser escapaves d’ algun altre delicte molt pitjor. Un criminal de guerra. Amb els anys van quedar descartades totes les hipòtesis i se’ m deia que eres el paio mes tranquil i feliç de tot el penal.

-Desconeixia el teu seguici de la meva biografia.

-Be. Anem a la cosa concreta. Has escrit alguna vegada algun llibre?

-No, res, absolutament res, un parell de postals quan vaig anar de viatge de batxillerat.

-te’ n veus capaç de fer-te autor.

-Sí, no em sembla tant difícil. A còpia de llegar m’ he adonat compta que molts llibres publicats tenen molt poca gràcia i que molts novel·listes se’n varen fer per creure’s que feien la gran obra mestre sense passar de ser res de l’ altre món.

A partir de l’endemà i durant una colla de mesos, els dos homes es trobaven a mig dematí per fer el que seria l’ obra monumental d’ aquell segle. Un cop enllestida la feina, el mafiós va sucar a qui tenia que sucar per aconseguir premis, editorials, èxit i una traducció a varis idiomes de la novel.la. El carrer o la garjola.  El llibre va estar presentat com relat de ficció però tots els noms que hi sortien eren certs. Nomes calia esperar el temps perquè els al·ludits (entre ells, fiscals i jutges, i directors de presó i col·legues de trena i tot plegat) se n’ assabentessin que corria un llibre explicant una historia real.

Passat el temps els titulars van fer esclatar el tema: un home innocent va complir voluntàriament 20 anys de presidi a canvi de que un de culpable desfruités de la seva llibertat.

Les properes setmanes a tots els palaus de justícia es llegia El carrer o la garjola. Tant els acusats com els acusadors anaven ple del tema. Els acusats se‘ls veia amb la riota penjada a la cara a totes les sales de vistes i al jutges amb cares de babaus. Les facultats de dret el van imposar com lectura obligada d’ urgència, tot un consell de ministres es va dedicar a fer-ne un fòrum del seu argument, l’ associació de literats de ficció va protestar perquè es portes al camp del seu domini en exclusiva una historia de veritat, les màfies organitzades també van protestar per no tenir mes gent que es prestés a fer de substituts de condemnes. Es va parlar tant del tema que al país en qüestió on va passar això (un del aus d0 Europa quasi a punt de donar-se un petó amb Àfrica)va caure en e més absolut descrèdit en els fòrums de jurisprudència internacional. Hi va haver una deserció en massa de jutges i fiscals, també els carcel.laris van renunciar als seus lloc fe feina per un ataca d’ orgull., Les presons van quedar desassistides i es van obrir les portes. De sobta quasi 80 mil individus complint condemna van guanyar els carrers i ara sí es van dedicar a delinquir sistemàticament. En poques setmanes no va queda ningú sense exercir la seva violència particular i sense deixar d’emplenar els cementiris amb els inquilins que els hi faltaven de ple dret.

Un dia al capvespre, el mafiós i l’ home llegit, mentre seguien els esdeveniments en un programa de tele, convivència raríssima entre ells es van fer una mirada intensa. Un dels dos, no se sap qui va dir:

La que hem liat!

I la’ altre .no se sap qui- va contestar.

-sí, la que hem liat.

Els dos homes van continuar junts l’ un fent gala de la clandestinitat que l’ havia caracteritzat durant tant de temps i l’ altre convertint-se en un mecenes de les arts revolucionàries. Sembla que els dos van acabar donant totes les pertinences del ric a les germanetes dels pobres i se’ n va anar a passar els seus darrers anys al monte Athos, això si amb una bona dot perquè li obrissin les portes i els exoneressin de fer les cantineles diàries al seus deus. Al mafiós ric, ara altruista, li va quedar clar que no per molts diners es viuen mes veritats i a l’ home llegit li va quedar que sigui on sigui que passis la vida si ets autèntic viuràs sempre la teva. 

Per unes mames lliurement sostingudes

 

Per unes mames lliurement sostingudes. 

 

Un cop encetada la conversa sobre tetes compungides   he aprofitat que la meva companya anava a comprar suéters a un establiment de roba (l’ Store Twenty One, aquest agost tot a meitat de preu) per fer palpacions dels sostenidors allà exposats, inclosos els  dels banyadors. Espero que si algú m’ ha vist no m’ hagi pres per obsés sexual o fetitxista (el meus respectes pels drets al fetitxisme no perillós). La meva reactualització envers els diversos tipus de  “relleno”  (farcida o padding) m’ ha espantat  tant que m’ he quedat garratibat  a punt de depressió exògena. Portar l’ art dels matalassers per una farcida de la penyora traient-li protagonisme al pit en natural es pot considerar com una de les troles mes ben muntades del món dels horrors.

¡Quanta mentida hi pot haver en un simple disseny! Si l’ objectiu és aixecar tetes per burlar la llei de la gravidesa i doblar-li el volum des de l’ enganyifa per captivar mirades ingènues, molt malament, però que molt malament. Parlo en nom de l’ assemblea dels innocents. Proposaria deixar de tenir relacions sexuals amb les dones que aparenten ensenyar el que no tenen si no fora perquè tots plegats anem bastant curts de satisfactorialitats.

Estem dient que les usuàries no en tenen la culpa, sinó que es cosa d’ una conspiració judeomassònica o de qui sigui en contra del bon gust i i en contra l’ erotització natural de la imatge femenina. Insistiria en fer una penjada general dels sostenidors fets amb tan mala gràcia i tan desencissadors a la via pública si no fos perquè em faria pesat. Però que carai, fantasiejo amb el panorama:  milers de sostenidors esgarrinxats per tot arreu amb notes ad hoc adjuntes: a baix la vulgaritat!, pel bon gust!, per unes mames lliures i dansaires! Fora les grapes capitalistes dels nostres volums de dones! Per unes tetes ben posades! …

 La rebel·lió, com ja s’ ha dit, costa molt; el personal no es mobilitza ni amb un coet ficat al cul. I com també s’ ha dit: en  la cosa del vestir cadascú creu fer el seu dir.

A hores d’ ara ja es pot afirmar que les modes occidentals (tant la dels trajos a mida com la del prêt a porter) la han espifiada força. Allà on hi havia la túnica d’ abans que a algunes latituds encara es porta les anatomies sota les telles anaven mes fresques i contentes. Allà on va imperar la cotilla i el cinturó  marginant les teles posades en goig i els tirants, el pronòstic d’ anar a pitjor s’ ha anat complint.

 A nosaltres, l’ equipo dels nois,  se’ns va acostumar amb pantalons i braguetes i a  vosaltres, l’ equipo de les dones amb faldilles i tota la pesca. Les diferències en el vestir –entre altres factors-  que des de petits se’ns marca ens convertir amb adults idiotes i amb el concepte de persona escindit i supeditat a la del concepte de gènere sexual.

Abans d’ aquestes prendes encoixinades, els sostenidors molt historiats i amb transparències (havien de ser negres o granatosos mes que blancs o roses) ens iniciaven al món de la faula. La marrequeria que ambicionava ser catadora d’ aquells prodigis de la natura podíem aspirar fragàncies a traves d’aquests cosits ensenyant mes del que tapaven. Ara –batúa l’ olla- las transparències donen al “relleno” no a la pell. ¡Horror! Hauríem de demanar una indemnització per aquests fatics que no van bé pel cor al trobar-nos amb aquesta mena d’atrezo insultant. La Revolution  agains paddding no s’ hauria de demorar i els pits enlairats tampoc lliurement sostinguts pel recolzament (ideològic) popular tampoc.

Qui estigui per la causa revolucionaria, si vol fer una revolució també li tocarà passar per fer-la en el camp de les formes, de les imatges i del vestir, roba interior inclosa. Prou de discriminació entre calçotets i bragues! Al tiro del discurs i ja que se m’ em va la mà, ,es podria dir que la igualtat o una igualtat també passa per armari comú nomes fent separació per talles. Hi ha tantes coses a canviar, es a dir a canviar-nos!.

Sigui el que sigui el que ofereixin els comerços el mal gust és cosa de cadascú. El poder individual es el de qui marca la diferencia fent servir només allò que li agrada i que s’ hi sent còmode, no allò que es el millor pels fabricants i  el pitjor que ofereix el mercat. Proposta a la cooperativa tèxtil que es faci ressò del tema: fer produccions curoses amb l’ efectivitat corresponent sense malmetre la bellesa. Proposta per sastres en atur: fer sostenidors a mida i a demanda de l’ originalitat de  cada usuària.

Qui té la darrera paraula es cada usuària en funció del seus perímetres i activitats. Son conegudes les queixes de les propietàries de pits voluminosos que sí s’ han de protegir per determinades feines i exercicis corporals que demanen una activitat toràcica potent. També se sap que algunes dones nascudes en èpoques d’ alta repressió mental o situacions de molta inhibició porten malament la seva creixença vertiginosa i fan un gest contractural inconscient d’ encongir-se per amargar-se-les. Altres cultiu res mes repressores emboliquen a la dona sencera en un gran farcell del que nomes sobre surt la punta del nas i els dos peus que caminen. La historia del vestuari i el seu seguici per les vitrines dels museus és la historia del semblant i de l’ aparença, també del domini i de la subjugació.  Els homes som part interessada en el vestir de les dones, ja que segons ho facin ens sentim més o menys motivats “al logro”. Segons quina sigui la roba interior es pot saltar del trampolí fent el salt mortal o tocar el dos escales avall abans de que un atac de molt mal gust et porti a l’ altre barri. També s’ ha de dir que la roba interior en temes d’ intimitat acostuma a estar una estona abans de que es tregui. No sempre, hi ha dones que no es volen treure els sostenidors per fer l’ amor, potser perquè encara no s’ hi identifiquen amb les seves mames.

De qui pot parlar de sostenidors es de qui en te practica portant-ne de tots els models i marques de fabricants. El gust del que mira la figura no té perquè coincidir amb el gust de qui es vesteixi amb la cosa en si. Al capdavall qui se’ n posa son per la seva comoditat no per complaure ni al fabricant ni al voyeur